La Tripollació del Sant Mamón estava formada per diversos personatges curiosos i divertits.

El primer de tots és el senyor Puig, la seva mà dreta i el segon a bord. És qui el guia quan hi ha tempestes i qui manté el rumb quan la mar s’esvalota. Un vell xaruc amb qui ha viscut aventures de tota mena, sempre amb el mapa a la mà i la mirada clavada a l’horitzó.

Després hi ha en Romero, un aristòcrata arruïnat que s’ha fet addicte al rom. Assegura que és cosí de Napoleó Bonaparte, però ningú a bord acaba de creure’s les seves fanfarronades etíliques. Sovint se’l pot veure bevent, amb posat orgullós i la dignitat una mica naufragada.

També navega amb ells la Sirena Petxineta, meitat dona, meitat peix. Pobra criatura estrabiada, no sap ni cantar, tot i la seva naturalesa marina. Mentre mastega xiclet i s’arrissa els cabells, intenta mantenir una elegància que el vent i la sal malmeten constantment.

No gaire lluny volta l’Artiller, el gos de caça d'en Pellofa. No sap expressar-se amb paraules, però domina perfectament l’idioma de la violència. Impulsiu i lleial, sovint acaba demostrant el seu afecte a queixalades, com quan s’afanya a mossegar els cabells de la sirena.

En Pellofa sempre porta amb ell a les seves “nenes”, la Pinta i la Niña, són dues fidels acompanyants que sempre l'acompanyen amb aire seductor. 

En Quico, el grumet, és el més jove de la tripulació. Un mocós esvalotat que ningú no sap ben bé com va arribar a formar part d’aquella tripulació. Sempre l'acompanya en Bob Esponja.

La família Popescu també forma part del singular equip: la Teodora, la mare, és la cuinera del vaixell. Amb caràcter aspre però mà experta, prepara els plats que alimenten la tripulació en alta mar. Al seu costat sempre hi ha la Fiona, la seva filla adolescent que sempre fa mala cara. 

Entre la fauna del vaixell hi ha en Sabre, el lloro fidel d’en Simó. Xerraire i pilota, repeteix paraules amb entusiasme interessat. I també hi ha en Tibu, la seva bèstia neurodivergent, que es mou al seu propi ritme, sovint ballant com si escoltés una música que només ell pot sentir.

Finalment hi ha la Blanca. La seva història és difusa, gairebé oblidada. Riu estirada a la sorra, amb una alegria estranya i desconnectada, com si el món que l’envolta fos només una ombra llunyana.

En Pellofa va aparèixer divendres, dissabte als mercats de Pla d'en Boet i Molins, diumenge al Ball infantil, Dilluns a un nou acte acompanyats de la xaranga Tropical Sound i dimarts al Sant Sopar.

El Sant Sopar va girar al voltant d'una relíquia sagrada, la "Sangrada Petxina", que qui begués de la seva sang menstrual, podria tenir la vida eterna. Els plans d'en Pellofa van quedar trastocats quan l'oligarca de l'Ajuntament va tornar i va trencar la Petxina amb un tret. Després, mentre els soldats s'ocupaven de la Tripollació, l'oligarca li clavava una espasa a en Pellofa, quedant molt mal ferit i morint minuts després.